dimecres, 14 de maig de 2014

EL MOLINET I EL PORT DE L'ESTARTIT


EL MOLINET I EL PORT DE L'ESTARTIT.   Relat fotogràfic i literari del canvi paisatgístic en el temps.




"La fragilitat del Molinet és la seva pròpia força, la resistència tel·lúrica que ens fascina i ens hi atrau. Un tel·lurisme no gens místic; ans al contrari, sorgit de la seva pròpia mineralitat. El contrast entre la terra i la mar és perfecte en aquest indret salvatge, tot i que és ben a prop del tramat urbà. A la dreta, les Medes; a l’esquerra, el cap de la Barra, altíssim, irregular, antic. El Molinet és un paratge sostingut en una mena de provisionalitat assertiva, absolutament estable, encara que pugui semblar una contradicció. I just al seu davant ens sentim en poder d’una visió que només tenim nosaltres, en aquest indret i en aquest instant. És per això que ens sedueix i celebrem poder-hi tornar. Ens agraden les pedres, les roques, la sorra, la mar. I aquí, la presència terrestre és aclaparadora. Algun tamariu espars; el fonoll marí arreu, amb un finíssim perfum cítric i una matisada salinitat. L’olor torbadora de les algues, també pertot. I les gavines, planejant, regnant sobre el corrent i les marees que uneixen la terra amb els illots. Possiblement, la nostra sensibilitat actual, europea i cansada, no troba enlloc la bellesa com en la comunió solitària de la mar i les pedres. Sempre amb un bon sol. I ben a prop, els hotels i el confort. El turisme que ens nodreix i és la nostra sal de la terra. Amén."

El Molinet. Gerard Prohíes. Revista de Girona, núm. 262, Setembre-Octubre 2010. Cròniques.



"La costa de l'Estartit, en canvi, des de la Punta de la Barra fins a Montgó i L'Escala, presenta un caràcter completament oposat al de la de Bagur. Res tan mascle, tan nu, tan inhospitalari, com aquestes roques espadades. La mar dels temporals devora amb dents minúscules els alterosos murs de roca viva. Tota la costa té un color de sang, i al cim no hi arrelen els pins ni les herbes marines. Tallant les penyes , es formen cales abruptes on les aigües entren mansament, i les seves escasses platges tenen, en lloc d'arenes, còdols durs i punxeguts. És la més pròpiament brava, la més èpica, la més grandiosa de les costes catalanes. La Calella i la Pedrosa, el Falaguer i la Foradada, la Farriola i el Salt del Pastor són estribacions de la serra del Montgrí, amb el seu to gris, que recorda tant Montserrat en la terra, amb el seu to sagnant arran de l'aigua."

 Estartit. J. Massó i Ventós. Llibre Festa Major Torroella de Montgri, any 1956.



"Contemples les Illes Medes
des del peu del Molinet
submergides en les sedes
blaves del mar, totes set."

Fragment del poema "Torroella de Montgrí"
de Montserrat Vayreda. Llibre Festa Major de Torroella de Montgrí any 1986.

           
"(...) Una mica més endinsada que el Burro hi ha,  submergida, la Roca de la Torre Ponça, dita així perquè es troba just a la descoberta d'aquest mas situat sobre "Salt d'Euga". Les Corones, són mitja dotzena de pedres força planeres situades entre el Burro i el Molinet, picotejades pel desgast produït per la ressaca; afloren de l'aigua entre dos i set pams, separades d'en terra un cinc metres. Més enllà de les Corones, arrapada a la terra ferma, se'ns presenta la que en altre temps fou l'alterosa roca de la Bleda, avui reduïda a la meitat, amb la forma completament perduda, car fou esmicolada per tal d'utilitzar les seves restes per a les obres del port. Abans tenia la forma d'una grossa fulla de bleda, avui té un acabament punxegut, Davant la Bleda, separada per un freuetó d'uns tres metres, hi tenim la roca del Molinet  , també amb el banyot que ostentà en altre temps mutiliat, el va rompre un cop de mar durant un fort temporal de llevant. Quan hi havia força tràngol (tràgol, diem per ací), per entre el banyot i el cos de roca principal, sortia un raig blanquíssim de barromera que el sentit poètic innat d'algun pescador el va comparar amb un raig de farina. D'ací el nom. En terra, entre el Burro i la Bleda, afloren unes roques de guix marró, per aixó aquest lloc pren el nom de la Guixera. Una trentena de metres a gregal del Molinet i a un metre sotaigua, la Llosa de la Bleda fa de rompent perillós pel que coneix poc aquest indret. Des de la Bleda la costa s'arracona en direcció a mestral, forma el Racó de la Bleda. Ací la penya s'aixeca verticalemtn fins a una alçària d'uns noranta metres, és la Penya de la Bleda, coneguda, també pel Cap de la Barra. És el Cap de l'Estartit que figura a les cartes oficials.  Entre la Bleda i el seu racó, una roca grossa, isolada una dotzena de metres d'en terra, en té uns deu de llarga i altres tants d'amplària, sobresurt de l'aigua una dotzena de pams, va estimbar-se de la penya en furgar per a treure pedra quan les obres del port; els vailets li han donat el nom de Roca d'en Boni, aquest nom li prové de l'abreujament del del capataç que dirigia les obres esmentades."

Cases i gent de l'Estartit. Marcel·lí Audivert. Editorial Montblanc-Martin. Granollers, 1981. Pàgs. 201-202.
  


La resta d'un terrible cataclisme

es mostra contemplant El Molinet: 

rocós penyal d'estorbs i líquens net

sorgit de les entranyes de l'abisme.

"El Molinet". Francesc Zaragoza Ferrer. Elogi a l'Estartit en 25 sonets.

"El Cap de la Barra el Molinet i La Bleda.-
Molta gent anomena “ El Molinet “ al entorn que compren la cala la roca acabada en punxa i el penya segat de darrera, tot aixo amb la roca d´en Boni inclosa. Hi ha la creença de que el nom de “molinet” esdevé del remolí ( molt petit ) que es forma entre la roca en punxa i la que es troba al seu costat de la banda de garbí depenent de la corrent que hi hagi. Jo però estic convençut ja que aixi ho atestigüen les fotografies que tenim la sort de conservar, que el sabut “ Molinet “ no es el que es diu que es, crec que si es formava un bon remolí entre la roca de punxa i les del penya segat quan estaven separades, sobre tot quan bufava vent del nord, gregal o tramuntana. Sols es te d´anar un dia de tramuntana al “ Molinet “ per entendre ho.
A la primera fotografia datada al any 1933 es veu ben clar que el pas esmentat restava ja ple de roques que havien baixat del tarter que es la muntanya de L´Estartit, m´he pres la llicència de fer una recreació senyalant el pas que hi havia entre la muntanya i la Bleda que es el topònim de la “pedra de punxa” i Cap de la Barra.
A les altres fotografies d´en Fargnoli es veu aixi mateix aquesta relació si res mes no de pedres soltes que han anat baixant de la muntanya. Tot això desapareixia a l´any 1947 al començar les obres del primer moll i extreure les roques per a tal fi. Podem observar en una fotografia de l´any 1947 una vagoneta carregada de roques i a l´altre de 1948 a en Lluís Xicoira guaitant aquells treballs. Avui dia hi ha una plaça que s´hi poden aparcar el vehicles tranquil·lament."


"La cala del Molinet abans de fer se el primer moll. La roca que desprès de les barrinades va quedar en punxa l´anomenaven " La Bleda" i "El Molinet" en si es el remolí que es forme a l´aigua entre la Bleda i l´altre roca mes petita al costat seu. Aquest conjunt es l´anomenat "Cap de la Barra". Abans de les esllevisades es pot entendre que La Bleda era de fet un illot separat de la resta.
A partir de l´any 1950 la cala va quedar així i va anar canviant les petites roques de la llongada segons els temporals. L´Illa o Pedra d´en Boni deu el seu nom a que l´encarregat de fer el moll tenía un germà que es deia Bonifaci però tot hom l´hi deia Boni i al caure aquella gran pedra amb una de les barrinades i no poguer se treure de l´aigua els treballadors s´ho varen agafar en broma i digueren que en Boni ho havia fet espressament quedant el nom per a la posteritat."
 Miquel Graells,  La Torroella d'abans, Facebook. 18-05-16 




LA MIRANDA

"Damunt l'espadat de cap de la Barra, que verticalment s'aixeca per sota l'aigua amb una altura molt pròxima al centenar de metres, i només a un quart d'hora del poble, hi ha la talaia d'on s'albiren el golf de Roses i el de l'Estartit;  d'allà estan la vista agafa del cap de Norfeu al cap de Begur; el lloc és conegut per la Miranda.  En aquest tros de mar era on els estartidencs  realitzaven totes les operacions de pesca del bou. Era el tros de mar tan volgut, tan admirat, tan arrelat a l'ànima de tota la gent del poble; era el pare que proporcionava el pa a gairebé tothom i el que, al mateix temps, tants de disgustos donava. Encara que no se'n parlava mai bé, hom no podia viure sense ell;tant els dies de bons temps com els que tenia mal visatge, se li havia de fer una visita; hom l'havia de contemplar una estona, no podia passar sense omplir-se els ulls amb la llum que reflectia . Era com embadalir-se amb els ulls de l'estimada, plens de simpatia  i dolents alhora, entremaliats i acaronadors. Quan algun estartidenc emigrava a països llunyans, empès per miratges il·lusoris d'una fortuna hipotètica, sentia tanta enyorança d'aquests raconets i platjars que la melangia el feia tornar a la terra."

(...)"Les dones, les criatures i els vells que es podien valer, car no hi havia casa que no tingués algú de la família al mar, pujaven tots cap a la Miranda amb l'ànim bon xic deprimit , i des d'allí seguien les incidències de la navegació de les sospirades barques."
"Quantes llàgrimes es porten vessades en aquella punta de muntanya!".
L'Estartit i les Medes.  Marcel·lí Audivert. 2a edició Museu del Montgrí i Baix Ter. 1999. Pàgs. 218-219


EL CANT DELS MARINERS

Oh, la mar nostra, la mar  brava,
que és tota ritme i llum suau;
és la cançó que mai acaba
sota la volta d'un cel blau.

Les seves  ones juganeres
són de la lluita braus corcers;
dins nostres barques tan feineres
les cavalguem, ardits guerrers.

I mar enfora anem amb elles
dintre una immensa solitud:
l'abisme, al cim, de les estrelles;
sota, l'abisme inconegut.

Com un gegant a voltes mostra,
bramulant d'ira, l'inflat dors;
humil i altiva és la mar nostra
i no ens espanten ses remors.

És imponent en sa grandesa;
gegant que bleixa tendrament,
o agitat monstre que amb feresa
bat els penyals ardidament.

Oh, la mar nostra, la mar  brava,
que és tota ritme i llum suau;
és la cançó que mai acaba
sota la volta d'un cel blau.


Francesc Viver, prev
Llibres de la Festa Major de Torroella de Montgrí anys 1947 i 1959.




DESEMBRE 1916
"El port de l'Estartit.
     En sessió municipal es dóna compte d'un comunicat del diputat a Corts pel districte Sr. Juli Fournier, acompanyant una carta del Sr. Ministre de Foment en la qual diu que l'expedient del Port refugi de l'Estartit recomanat amb tant d'interés per Sr. Fournier està en estudi del negociat respectiu i que es resoldrà en breu plaç. La Corporació Municipal, considerant la importància del projecte de construir un Port a l'Estartit, acorda manifestar el seu agrïment al Sr. Fournier per les gestions realitzades."

Miscel·lània retrospectiva. TORROELLA FA MIG SEGLE. Any 1916.   Pere Castells,  Llibre Festa Major de Torroella de Montgrí, any 1966.

                             Comença el canvi.






"Desde hacía luengos años dejábase sentir en Estartit la acuciante necesidad de una escollera protectora. De día a día el mar, en ataque constante, robaba a la playa sus finas arenas haciendose dueño de terrenos vedados a sus dominios. (...)  amenaza que no tardó a cristalizar en algo tan tangible al derrumbarse en el transcurso de un furioso temporal, que azotó nuestras costas durante el invierno del año 1943,  dos sólidos edificios que, no mucho antes, distaban de la orilla más de doscientos metros."
(...)
"Dieron comienzo las obras el día 8 de julio de 1946 y, prosiguiendo sin interrupción alguna hasta la fecha en que escribimos estas líneas, han ido formando un brazo pétreo gigante que , en dirección Nordeste-Sudeste, o, quizá mejor, usando términos pescadoriles de los vientos, desde gargal a lleveig, se adentra en el mar en una longitud de doscientos cuatro metros. (...)

Una obra trascendental: El Puerto de Estartit.
Eugenio Llos.  Llibre de la Festa Major de Torroella de Montgrí  de l'any 1951.









"A mitjan segle  (XVIII), en relació amb el transport per mar ja s'esmenta el PORT de l'Estartit que era un petit embarcador, situat on avui és la Plaça del Dr. Fleming, protegit per unes motes a càrrec de l'Ajuntament".

"El conjunt del Baix Ter i les Salines en els segles XVII i XVIII". Josep Vert i Planas. Llibre de la Festa Major de Torroella de Montgrí any 1989.


"Sobre el poble, petit i blanc, format per un sol carrer, de cases senzilles, des de la carretera fins a la platja, i al llarg de la muntanya fins a l'embarcador que s'estén a poques passes de la Bleda, roca immensa caiguda durant un temporal d'hivern al peu del Estartit......"
Estartit. J. Massó i Ventós. Llibre Festa Major Torroella de Montgri, any 1956. 





"Lograda la construcción del muelle o muro de contención contra las embravecidas olas del mar, ciertamente, Estartit, perdió la gracia genuina de nuestros pueblos marineros, los cuales se distinguen especialmente por la configuración de su trazado sobre el mar, de muros rústicos y viejos, en línea caprichosa y ondulante...
Mas no por eso el cambio de su fisonomia clásica desdice en absoluto de su encanto peculiar, antes al contrario; el feliz término de los proyectos practicamente iniciados, darán al lugar un aspecto moderno y señorial, aumentando sin  duda, su belleza y atractivo innatos. No referimos concretamente al paseo marítimo, cuya obra iniciada fué suspendida incomprensiblemente." (...)
"Hoy, demostración palpable de su fama reconocida, es el incremento que todos los años experimenta la afluencia del turismo nacional y extranjero, por recomendación expresa de las diferentes Agencias de Viajes dispersos por todo el mundo."

Torroela de Montgrí parte integrante de la Costa Brava.  Joaquin Vergés Benejam, Llibre de la Festa Major de Torroella de Montgrí de l'any 1955.





          



"Sortint del port de l'Estartit, que a causa de les successives ampliacions s'assembla ja poc a aquell primer espigó que es construí en principi, enfilem directament cap el cap de la Barra, a l'extrem del qual es troba la roca característica de la Bleda, que molta gent encara confon amb el Molinet, sense saber o recordar que un temporal el malmenà i que la seva part més característica resta submergida sota les aigües."  (...)
"La roca d'en Boni i la mateixa Bleda serveixen com a trampolins naturals els dies de bona mar. Aquesta zona és propensa a esllavisades, la qual cosa la fa insegura i no massa aconsellable per al bany."

El Montgrí pas a pas. Narcís Arbusé i Bellapart. Col.lecció Petjades 3. Cossetània Edicions. 2005.
















En aquest enllaç de Institut Cartogràfic de Catalunya, podeu veure les diferències des de l'aire en fotos dels anys 1947, 1956 i actual.


Imatges extretes des de google.cat/imatges  i buscant en diferents webs (todocoleccion.net, estartit-torroella.com, i altres) .
Són totes a l'abast de tothom a internet.
Les últimes cinc fotos són de producció pròpia.
Els texts es posa el seu autor i la seva procedència.



PODEU VEURE AQUESTA PÀGINA WEB